Imaginem un hipotètic cas (un supòsit espantós), per a ajudar–nos:
Dos homes de mitjana edat, sense malalties prèvies conegudes, realitzen junts la seva habitual carrera diària per un parc. Un d’ells es talla amb la branca d’un arbre pel qual passen corrent,
un tall no massa profund, però prou com per a sagnar una mica.
La resposta immediata que esperaríem del seu cos és que reconegui que la pell ha estat tallada i coordinés una resposta per a segellar la ferida, detenir el sagnat i tractar qualsevol infecció
que pugui haver tingut.
Aquesta resposta coordinada succeeix sense que l’home pensi en cap d’aquestes coses, tot mentre encara està corrent i el seu sistema digestiu està treballant amb el menjar del esmorzar.
Una coordinació sorprenentment complexa!
El seu amic és una mica aprensiu, per la qual cosa quan veu la sang, es mareja, perd la coordinació dels seus peus, ensopega, cau a terra i es colpeja el cap.
Mort..
El seu amic (per descomptat angoixat) intenta aixecar–lo produint un tall al braç de la persona difunta amb una branca. De nou, no gaire profund, però també comença a sagnar. Estant
mort, el cos no aconsegueix segellar la ferida ni detenir el sagnat.
La pregunta és, per què no?
Quina és la diferència entre el corredor que es va tallar el braç en vida i el seu amic a qui se li va fer un tall al braç immediatament després de morir?
Totes les parts, peces químiques i físiques són idèntiques i presents en tots dos cossos. Els mateixos components en la sang, en els nervis, els mateixos químics, vies, cèl·lules, teixits, òrgans i sistema.
Quina diferència hi ha entre els dos homes?
Per què el cos d’un home pot segellar la ferida, detenir el sagnat i detectar microbis, i tot mentre es mou i pensa, i l’altre no pot?
És aquesta intel·ligència que està dins d’un, capaç de coordinar aquestes coses, que ja no està coordinant en l’altre.
Els ingredients són idèntics; però ja no hi ha una intel·ligència innata que organitzi el cos i el mantingui viu.
Aquest és el treball de la nostra intel·ligència innata: organitzar–nos i coordinar–nos contínuament contra gran nombre de factors estressants de la vida.
Aquesta intel·ligència fa un treball increïble en tot això, però, a vegades, el mal és massa gran o els factors estressants són massa grans i l’impacte té grans dimensions, aclaparant així a les
nostres capacitats per a mantenir–nos sobrevivint.
Ens encanta treballar per a millorar el cos, la salut i la vida de les persones. Algunes persones han passat per anys i anys de degeneració fins al punt de venir a veure’ns. I moltes vegsdes el mal causat al llarg de la vida d’una persona és tan gran que posa límits a la capacitat del cos per a sanar novament.
És per això que ens encanta treballar amb tothom i recomanem que tots entrin a la consulta al més aviat possible en la seva vida. (Sí, revisem als bebès des del primer dia de vida!).
D’aquesta manera, podem treballar per a ajudar a desenvolupar la capacitat de la seva intel·ligència innata per a adaptar–se als factors estressants de la vida, de manera que hi hagi una millor oportunitat que pugui bregar amb ells.
Això significa que hi ha menys possibilitats que aquests factors estressants es tornin massa profunds.
I una millor capacitat d’adaptació significa més facilitat, cosa que significa una vida més plena.
sent com una tempesta salvatge, bufant els arbres doblegant-los per complet, gairebé arrencant-los del sòl, on estan profundament arrelats en les seves arrels.
